Benguerel. Els vençuts

- Xavier Benguerel: Els vençuts. Barcelona. Edicions 62 i Edicions Orbis. 1984.

XavierBenguerel va publicar Els fugitius per primera vegada l'any 1956. Reescriu la seua pròpia obra fins que es converteix en Els vençuts (1969), la qual està constituïda per l'anteriorment dita i una segona part anomenada La fam i les fúries; la primera la protagonitzen els dirigents polítics i els intel·lectuals -Joan Pineda- i la segona els militants, els soldats –a la novel·la Oriol.

Segons paraules del propi Benguerel, no es tracta d'una novel·la, ni d'una crònica, tampoc no és un capítol d'història, però participa de tots tres. Escrita en primera persona, la trama ocorre en Barcelona i el sud de França en 1939, darrers dies de la Guerra civil espanyola quan els ciutadans i els soldats, els intel·lectuals i els pagesos creuen la frontera tot esperant una acollida que no rebran i una ajuda internacional que no arribarà. Comença l'exili, primer a França, després a Amèrica. Un èxode permanent que no es recupera ni amb el retorn ja que mentrestant el país i fins i tot les cases han viscut sense els absents, així com els escriptors joves s'han format sense els majors que van fer la guerra i per tant ni esta és el seu tema ni el llenguatge d'aquella època és el seu.

Els vençuts confronta la realitat viscuda amb la creació literària, s'enfronta al problema dels autors testimonis de moments execrables de la humanitat, com fer per a contar la veritat i que semble creïble? Quin tipus d'escriptura cal fer servir per a transmetre el que va ocórrer als Camps de concentració francesos on van anar a parar milers d'espanyols?

«-Allez! Allez!

I tant! De dos o tres dies ençà no fèiem una altra cosa. Però, on? Aller, on, senyor gendarme?

-Allez! Allez!» (pàg. 131)

Benguerel descriu els carrers buits, el silenci, el fred de l'hivern al sud de França; el negoci, l'aprofitament que alguns van fer de la situació desesperada dels exiliats; els camps de refugiats que no són sinó Camps de concentració com els que més tard vorem arreu Europa durant la IIª Guerra mundial. Benguerel descriu les condicions infrahumanes, la fam, la brutícia, la malaltia; l'aniquilació de l'individu, la manca de la llibertat. Tot a una platja a la qual es deixen arrossegar els qui fa no res eren ciutadans lliures al seu país, una platja que té com a límits el mar, les tanques de filferro i la immundícia. Tenien i tenen nom: Sain Cyprien i Argelès-sur-Mer.

«Als pares i a la Maria, no els en parlaria mai de tot allò que havia vist i viscut a Saint Cyprien, /.../ dintre meu, n'estava segur, duraria sempre, i alguna cosa molt profunda de mi mateix no es mouria mai més d'aquell Camp...» (pàg. 222)