-
Xavier Benguerel: Els vençuts. Barcelona. Edicions 62 i
Edicions Orbis. 1984.
XavierBenguerel va publicar Els fugitius per primera vegada l'any
1956. Reescriu la seua pròpia obra fins que es converteix en Els
vençuts (1969), la qual està constituïda per l'anteriorment
dita i una segona part anomenada La fam i les fúries; la
primera la protagonitzen els dirigents polítics i els intel·lectuals
-Joan Pineda- i la segona els militants, els soldats –a la novel·la
Oriol.
Segons
paraules del propi Benguerel, no es tracta d'una novel·la, ni d'una
crònica, tampoc no és un capítol d'història, però participa de
tots tres. Escrita en primera persona, la trama ocorre en Barcelona i
el sud de França en 1939, darrers dies de la Guerra civil espanyola
quan els ciutadans i els soldats, els intel·lectuals i els pagesos
creuen la frontera tot esperant una acollida que no rebran i una
ajuda internacional que no arribarà. Comença l'exili, primer a
França, després a Amèrica. Un èxode permanent que no es recupera
ni amb el retorn ja que mentrestant el país i fins i tot les cases
han viscut sense els absents, així com els escriptors joves s'han
format sense els majors que van fer la guerra i per tant ni esta és
el seu tema ni el llenguatge d'aquella època és el seu.
Els
vençuts confronta la realitat viscuda amb la creació literària, s'enfronta al
problema dels autors testimonis de moments execrables de la
humanitat, com fer per a contar la veritat i que semble creïble?
Quin tipus d'escriptura cal fer servir per a transmetre el que va
ocórrer als Camps de concentració francesos on van anar a parar
milers d'espanyols?
«-Allez! Allez!
I tant! De dos o tres dies ençà
no fèiem una altra cosa. Però, on? Aller, on, senyor gendarme?
-Allez! Allez!» (pàg. 131)
Benguerel
descriu els carrers buits, el silenci, el fred de l'hivern al sud de
França; el negoci, l'aprofitament que alguns van fer de la situació
desesperada dels exiliats; els camps de refugiats que no són sinó
Camps de concentració com els que més tard vorem arreu Europa
durant la IIª Guerra mundial. Benguerel descriu les condicions
infrahumanes, la fam, la brutícia, la malaltia; l'aniquilació de
l'individu, la manca de la llibertat. Tot a una platja a la qual es
deixen arrossegar els qui fa no res eren ciutadans lliures al seu
país, una platja que té com a límits el mar, les tanques de
filferro i la immundícia. Tenien i tenen nom: Sain Cyprien i
Argelès-sur-Mer.
«Als pares i a la Maria, no els en
parlaria mai de tot allò que havia vist i viscut a Saint Cyprien,
/.../ dintre meu, n'estava segur, duraria sempre, i alguna cosa molt
profunda de mi mateix no es mouria mai més d'aquell Camp...» (pàg.
222)
